Fa molt temps, a l'antiga Grècia, hi vivia un jove pastor molt atractiu. Aquell noi es deia Narcís.
No hi havia cap noia que pogués enamorar-lo. Ni tan sols la deessa Eco va poder conquerir el seu cor.
Un dia passejant prop d'un rierol, va voler beure i en atansar-se a l'aigua, va poder contemplar una imatge que el va deixar atònit. Damunt la superfície de l'aigua s'hi veia la cara d'un noi d'una bellesa inigualable.
Ell en va quedar meravellat i va intentar parlar-hi, però a l'aigua només veia com aquell preciós rostre també obria la boca, però sense dir-li res. 
En Narcís va allargar el braç per tocar-lo, i aquell noi també va allargar el braç, però quan semblava que era a punt de tocar-lo i va posar el braç dins l'aigua, la imatge es va fer fonedissa i va acabar desapareixent.
Durant molts dies es va repetir la mateixa història. En Narcís estava completament pertorbat i ni tan sols escoltava la veu de la deessa Eco, que li deia que n'estava enamorada, i l'avisava de què allò que veia a l'aigua era, en realitat, el seu propi reflex.
Finalment un dia, en Narcís va embogir completament per aquella bellesa del riu, es va llençar a l'aigua pensant que era la única manera de poder trobar-lo. En Narcís va buscar i buscar aquell noi misteriós sota l'aigua i per la seva obsessió es va acabar ofegant.
En el lloc on en Narcís havia passat hores i hores contemplant, sense ser-ne conscient, el seu propi reflex, hi va néixer una flor molt bella, una flor que s'anomena narcís.