
La fàbrica lingüística de Ceip Inspector JC
El mite d'en Narcís
Fa molt temps, a l'antiga Grècia, hi vivia un jove pastor molt atractiu. Aquell noi es deia Narcís.
No hi havia cap noia que pogués enamorar-lo. Ni tan sols la deessa Eco va poder conquerir el seu cor.
Un dia passejant prop d'un rierol, va voler beure i en atansar-se a l'aigua, va poder contemplar una imatge que el va deixar atònit. Damunt la superfície de l'aigua s'hi veia la cara d'un noi d'una bellesa inigualable.
Ell en va quedar meravellat i va intentar parlar-hi, però a l'aigua només veia com aquell preciós rostre també obria la boca, però sense dir-li res.
En Narcís va allargar el braç per tocar-lo, i aquell noi també va allargar el braç, però quan semblava que era a punt de tocar-lo i va posar el braç dins l'aigua, la imatge es va fer fonedissa i va acabar desapareixent.
Durant molts dies es va repetir la mateixa història. En Narcís estava completament pertorbat i ni tan sols escoltava la veu de la deessa Eco, que li deia que n'estava enamorada, i l'avisava de què allò que veia a l'aigua era, en realitat, el seu propi reflex.
Finalment un dia, en Narcís va embogir completament per aquella bellesa del riu, es va llençar a l'aigua pensant que era la única manera de poder trobar-lo. En Narcís va buscar i buscar aquell noi misteriós sota l'aigua i per la seva obsessió es va acabar ofegant.
En el lloc on en Narcís havia passat hores i hores contemplant, sense ser-ne conscient, el seu propi reflex, hi va néixer una flor molt bella, una flor que s'anomena narcís.
Amb un ull obert
La senyoreta Mònica arribà a l’escola una mica apressada. Aparcà el cotxe i es dirigí a la classe immediatament. Duia unes flors —algunes marga- lides i un parell de roses— i les col·locà en un pitxer, sobre la taula.
Es va asseure en una butaca i tractà de relaxar-se perquè pensava que no era bo començar l’escola amb els nervis excitats.
Havia hagut de córrer. El trànsit, els semàfors, uns corredors de bicicleta que l’havien obligada a detenir la velocitat... Debades havia tractat d’acce- lerar la marxa i sobrepassar el grup de ciclistes: el cos banyat per la suor, la cara vermella, els cabells mullats, el jersei de colors aferrat a la pell. Fi- nalment, aconseguí avançar els corredors.
Així doncs, per relaxar-se tancà els ulls.
Començaren, llavors, a arribar els alumnes: na Berta, en Gaspar, en Jau- me, n’Agnès, en Miquel, na Gertrudis, en Vicent, na Francesca...
Quan varen veure la senyoreta asseguda a la butaca amb els ulls tancats varen pensar tot d’una que dormia.
—La senyoreta Mònica s’ha dormit.
—Callau, que la senyoreta Mònica s’ha dormit. —La senyoreta s’ha dormit.
—No feis renou.
—La senyoreta Mònica s’ha dormit.
Adaptat de Contes per als qui dormen amb un ull obert.
Gabriel Janer Manila. Ed.Bruño